MASIA CAN CABUS - www.cancabus.es

Can Cabús és una Masia Catalana que ofereix servei per Esdeveniments, Casaments i Restaurant

Un entorn únic per a la celebració d'esdeveniments amb una cuidada gastronomia.

Us presentem Can Cabús, una masia tradicional situada en un paratge idílic amb vistes a les vinyes i al Mediterrani. 

Una masia com portada de La Toscana amb detalls antics, però remodelada. Racons màgics al jardí que guarden moments únics.

 

Gastronomia

La cuina de Can Cabús és de proximitat i de temporada amb tocs moderns i elaboracions tradicionals. 

Matèries primes de primera qualitat per cuinar plats que combinen el Xup-Xup de la cuina tradicional amb sabors sorprenents de fusió.

Mar, vinya, sol i Mediterrani. Això és Can Cabús.

La Masia Can Cabús situada a Alella, al cor de la Denominació d'Origen que porta el seu nom està envoltada de vinyes i cellers, per aquests motius som defensors i tenim una important representació dels nostres vins a la carta

Història

A l’Arxiu Parroquial d’Alella es conserva un pergamí que data de l’any 1311 en què es descriu la venda d’uns terrenys que limitaven “a Orient, amb les terres del Mas de Jaume Roure”. A partir d’aquesta data se succeeixen quatre segles d'història en mans dels mateixos possessors.

A finals del segle XVIII, Francesca Roure es casà amb Joan Cabús; amb el mas com a dot. A causa d'aquest matrimoni, l’any 1790 la propietat ja s’anomenava Can Cabús .

A mitjan segle XIX la finca deixà de pertànyer a la família, encara que no és clar si Josep Cabús i Arisa l'apostà en una partida de cartes jugada al mateix celler o si la va vendre per fer front als estralls provocats per la plaga de fil·loxera. La va comprar Araceli Fabra i Puig  -Marquesat d'Alella-, i encara avui pertany als seus descendents.

Poema de Dionisio Ridruejo dedicat a Can Cabús mentre traduia el Quadern Gris de Josep Pla

Todo debe morir. Es una casa
grande y para otro tiempo,
con materiales crudos, declarantes
que aún describen el pulso
de las manos que hicieron. Con espacios
habitables sin tasa.

Abajo los lagares,
con humedad y telaraña en botas
que hace tiempo olvidaron
el vino antiguo.

Arriba, los yugos para bueyes
de cíclope, las vigas sin desbaste
y las ventanas chicas que dibujan
lo que miran: cipreses y glicinas,
avellanos azules,
una casa traída de Toscana,
el cielo pajarero donde charlan
las hojas con los picos invisibles;
cañaverales con alberca, un huerto
de pozo, una colina
arenosa de vides y pinares
diminutos: lo impio.

En la planta mediana un aleteo
romántico de vagas mariposas
que habitan los espejos, acaricia
y enciende porcelanas y metales,
acaricia besando con cuidado
la caoba que cruje
con sierras diminutas en la entraña;
la caoba que ha visto
los partos peligrosos del sigle XIX.

Afuera hay una puja de geranios
e íbicos rojos en escalas verdes,
y un par de terracotas con muchachos
muertos un siglo atrás. Y la explanada
con cúpula de plátanos
que rompe la palmera en fuego verde
subido nudo a nudo desde los bisabuelos.

Todo habrá de morir. Incluso el agua.
Incluso el aire puro.
Cargo los ojos, cargo
el oído, el olfato,
el corazón, con yemas del instante,
haciéndome leyenda desde ahora. 

 

Font: www.lescasesdalella.cat